Només faltaven 3 pel·lícules per projectar i era el torn de La Mujer sin piano. Un film espanyol que prometia, una publicitat abundant i un repartiment destacat (amb Carmen Machi al capdavant) posaven les espectatives molt altes abans de la projecció. Al final: decepció, i no era la primera del Festival.
Una pel·lícula avorrida, amb uns punts de gir escassos, na trama sporífera i uns tocs d'humor molt lleus que l'auditori reia sorollosament només per tractar-se d'un film de Carmen Machi. Poques coses a dir: minuts i minuts davant la pantalla del Teatre Principal de Donosti esperant que succeís alguna cosa interessant (al final ja era igual si succeïa dins la pantalla o fora) però res. Una menció especial també mereix l'acabament de la història, que procura un final obert però que va provocar la indiferència de la major part de l'auditori i dic la major part perquè hi va haver algú, una veu propera que, en acabar la projecció, va cridar: horror! amb un profund to d'indignació. Res a dir. Prohibida d'anar a veure al cinema!
PD: El títol també és pèssim!
No hay comentarios:
Publicar un comentario