Rànquing oficial

No volem acabar sense posar el rànquing de les pel·lícules més ben valorades pel Jurat Juvenil a la categoria que ens pertocava, que era la de Director Novell. Hi ha algunes perles que us recomanem que aneu a veure si algun dia arriben a una sala de cinema.


- Min Dît / The Children of Diyarbakir 9'0
- Get Low 8'3
- The Scouting Book for Boys 8'1

- Daniel y Ana 7'8
- Contracorriente 7'8
- Sin nombre 7'7
- Desperados on the Block 7'6
- El último verano de la Boyita 7'4
- Huit Fois Debout 7'3
- Yo, también 7'2
- El cuarto de Leo 7'2

- 77 Doronship 6'8
- Norteado 6'5
- Màscares 6'5
- Los viajes del viento 6'4
- Ilusiones ópticas 6'4
- Zorion Perfektua 6'3
- 10 to 11 6'0

- Gigante 5'9
- Ori 5'3
- Huacho 5'3
- La mujer sin piano 5'2
- Le jour ou dieu est parti en voyage 5'1

- Animal Town 4'2
- El árbol 3'8
- Wo de Tang / Seasons in the Sun 2'9

Una gran experiència

Quin munt de dies que faltaven pel Festival de Cine quan vam presentar la sol·licitud... i, de sobte, ens trobàvem ja a l'últim dia d'aquest. Era dissabte i havíem d'anar a veure les dues últimes pel·lícules del certamen. Havíem de puntuar i tirar la papereta a l'urna per darrera vegada. 27 cops vam arribar a realitzar aquesta acció durant el Festival. Sisos, sets, vuits, algun suspès, però, per sort, també alguns nous van caure dins el cub transparent.


La primera pel·lícula va esdevenir tota una sorpresa. Era la penúltima i el públic es trobava fatigat; prova d'això ho trobem en el fet que els tres darrers films vistos no havien superat el 6 de puntuació. Tanmateix, Get Low va ser considerada pel Jurat Juvenil, al finalitzar el visionat, com la segona millor obra que havíem vist, amb un 8'3 de mitjana. La única peli americana que havíem de valorar està protagonitzada per un enorme Robert Duvall, recordat sobretot per ser el gran Consigliere Tom Hagen d'El Padrino, un dels millors actors de la seva generació. És ell qui eleva la peli a un nivell molt alt gràcies a la seva esplèndida interpretació d'un vell cascarrabias que decideix fer una festa per a celebrar el seu funeral... sense haver mort, amb l'únic objectiu de saber què pensa la gent d'ell i d'aclarir un terrible misteri que l'ha tormentat durant 40 anys. També hi actuen Bill Murray, Lucas Black i Sissy Spacek. Les nostres puntuacions van ser:


- Gerard: 7
- Alba: 8
- Marta: 8
- Andreu: 8
- Sergi: 9


Posteriorment, la última pel·lícula que van projectar va ser la basca Zorion Perfektua, en la qual Anne Igartiburu realitza el seu primer paper com a actriu protagonista. S'ha de dir que mai s'acaba de trobar còmode davant les càmeres de cinema i que el seu personatge podria haver estat molt millor interpretat per alguna altra actriu. El llargmetratge tracta el tema del terrorisme des d'una vessant que ja ha estat tractat. Partint del fet que Ainhoa, la protagonista, és testimoni d'un atemptat perpetrat per la banda terrorista, el director vol destacar les conseqüències en la vida personal de la noia, així com l'encrucijada en què es troben molts bascos: sortir al carrer a denunciar el mal realitzat o optar pel silenci còmplice. Les nostres puntuacions van ser aquestes:

- Alba: 5
- Andreu: 8
- Marta: 5
- Gerard: 5
- Sergi: 5


Amb aquest llargmetratge vam posar punt i final al Zinemaldia. A la tarda, com que feia bo, vam aprofitar per pujar fins dalt el Monte Urgull i contemplar tota la ciutat des d'una zona privilegiada. Cal dir, també, que el dia anterior, com que teníem la tarda lliure, ens vam arribar fins el poble de Zumaia, que posseeix un dels paisatges més bonics del País Basc i que ens va agradar molt.


La última nit la majoria de membres van acabar de rematar les "vacances cinèfiles" anant de pintxos pel centre de Donosti. I l'endemà, netejar l'apartament per tal que la Maite (la propietària) ens tornés la fiança, i carretera i manta cap a Catalunya. Tots coincidim que l'experiència ha estat molt positiva.

Una altra decepció...

Només faltaven 3 pel·lícules per projectar i era el torn de La Mujer sin piano. Un film espanyol que prometia, una publicitat abundant i un repartiment destacat (amb Carmen Machi al capdavant) posaven les espectatives molt altes abans de la projecció. Al final: decepció, i no era la primera del Festival.
Una pel·lícula avorrida, amb uns punts de gir escassos, na trama sporífera i uns tocs d'humor molt lleus que l'auditori reia sorollosament només per tractar-se d'un film de Carmen Machi. Poques coses a dir: minuts i minuts davant la pantalla del Teatre Principal de Donosti esperant que succeís alguna cosa interessant (al final ja era igual si succeïa dins la pantalla o fora) però res. Una menció especial també mereix l'acabament de la història, que procura un final obert però que va provocar la indiferència de la major part de l'auditori i dic la major part perquè hi va haver algú, una veu propera que, en acabar la projecció, va cridar: horror! amb un profund to d'indignació. Res a dir. Prohibida d'anar a veure al cinema!

PD: El títol també és pèssim!

Ori i Watts

Ori és el títol de la primera pel·lícula que hem vist avui, divendres 25. La gent ja comença a estar cansada de tants dies visionant pelis i cada vegada hi ha més persones dormint durant la projecció. És evident, doncs, que els films que es projecten durant els primers dies del Festival tenen un cert avantatge respecte els del final.

La pel·lícula és una coproducció entre Geòrgia i Espanya i està dirigida per Miguel Ángel Giménez Colmenar. És curiós que el primer objectiu que tenia aquest realitzador era elaborar un documental sobre la guerra de Geòrgia. Un seguit de dificultats van fer que no el poguessin rodar i que es decantessin, finalment, per escriure un guió en un parell de dies per a filmar un llargmetratge. L'equip va tenir poc temps per fer-la, i això es nota en el muntatge final. Si el guió hagués estat una mica més elaborat podíem haver vist una peli força interessant. Les nostres puntuacions han estat:


- Andreu: 5
- Alba: 6
- Gerard: 5
- Marta: 5
- Sergi: 6




A dos quarts de 2, després de la segona pel·lícula que hem vist avui i de la qual parlarem al següent post, ha arribat a Donosti Naomi Watts. El membre vallenc del grup no s'ha volgut perdre l'arribada i ha anat a fer fotos a l'hotel Maria Cristina.

Últims Horizontes Latinos

Després de veure tres pel·lícules, a les 7 de la tarda estàvem morts. Però en faltava una altra, i la veritat és que ens va sorpendre positivament. 11'e 10 kala (10 to 11) és una pel·lícula turco-francesa-alemanya del director Pelin Esmer, que explica la història d'un peculiar col·leccionista que viu a Istambul. El film fa un retrat gairebé perfecte de la personalitat del vell Mithat, que apareix a la gran majoria d'escenes de la pel·lícula, al qual l'acompanya el jove Ali, que viu al seu mateix edifici. Tot i que a la majoria de nosaltres ens va agradar moltíssim la pel·lícula, el jurat juvenil li ha acabat posant un 5,8, que en part reflecteix el cansament que portem després de 8 dies veient pel·lícules.

Votacions:
Sergi: 9
Andreu: 9
Marta: 8
Gerard: 6
Alba: 8



Durant el dia havíem vist El cuarto de Leo, que altra vegada tractava el tema de la definició sexual i del procés d'acceptació d'un jove que finalment accepta que és homosexual. A la pel·lícula, la història de Leo es creua amb la història de Caro, una antiga amiga de l'escola que també pateix una crisi personal.

Votacions:
Sergi: 6
Andreu: 6
Gerard: 8
Marta: 6
Alba: 7


La koreana Animal Town va tornar a sorprendre'ns per la seva poca qualitat. Alguns no vam poder evitar adormir-nos davant la trama poc elaborada i la interpretació d'uns actors no gaire bons intèrpretes, i d'altres van optar per veure l'arribada de John Cusack a l'hotel Maria Cristina.

Votacions:
Sergi: 4
Andreu: 3
Gerard: 3
Marta: 4
Alba: 4


El último verano de la Boyita va ser l'última pel·lícula de la secció Horizontes Latinos que hem vist al festival. Pel nom no prometia excessivament, però la història va sorprendre'ns i ens va deixar un missatge que va arribar-nos, i que va mostrar la facilitat dels infants d'entendre i comprendre qualsevol condició sexual, sense complexes i amb naturalitat; i la dificultat de la majoria d'adults de poder-ho veure-ho com una situació normal.

Votacions:
Sergi: 7
Andreu: 7
Gerard: 7
Marta: 7
Alba: 7


Passejant pel Casco Viejo vam toparn-nos amb l'actriu Lola Dueñas. Més endavant penjarem les fotografies que vam fer-nos amb ella :)

Son

Adormits. Així és com hem arribat aquest matí al Kursaal. I és que la festa d'ahir va ser genial però només hem pogut dormir tres horetes.
A les 9.00h hem agafat el "bus d'acreditados" i, avui sí, hem arribat a hora justa al Kursaal però hem pogut entrar. La primera pel·lícula que hem vist ha estat "Màscares", la única producció catalana que opta al premi del Jurat de la Joventut, dirigida per Elisabet Cabeza i Esteve Riambau. Entre capcinada i capcinada hem descobert la vida de l'actor Josep Maria Pou entre bambalines, combinada amb la dinàmica de treball, els sentiments i les emocions de l'ofici teatral. Un documental emotiu i apassionant sobre la vida dels actors.

Sergi: 8
Gerard: 7
Alba: 7
Andreu: 7
Marta: 8

A les 16.30h, després de dinar un entrepà de xoriço que amb prou feines ens hem pogut acabar, hem mirat "Contracorriente", una coproducció peruana, colombiana, francesa i alemana que tractava l'homosexualitat a partir d'una història d'amor entre la vida i a mort. El protagonita és Miguel, un pescador de poble, casat i a punt de ser pare, que té un afer secret amb Santiago, un pintor foraster. Aquest s'enfronta a un gran dilema quan Santiago s'ofega accidentalment i torna després d'haver mort demanant-li que trobi el seu cos al mar i l'enterri segons els rituals del poble perquè la seva ànima descansi en pau. Un film indiferent valorat de la següent manera pels cinèfils catalans:

Sergi: 5
Alba: 6
Gerard: 6
Andreu: 6
Marta: 6

La darrera pel·lícula del dia ha estat "Le jour ou dieu est parti en voyage", dirigida pel francès Philippe Van Leeuw. El film tracta el genocidi de Ruanda a partir de la història de Jaqueline, una jove tutsi la qual es refugia al bosc per evitar els atacs dels huttus. Un documental marcat pel silenci. Potser pel silenci, potser pel poc dinamisme de la pel·lícula, o potser pel cansament posterior a la festa d'ahir a la nit, alguns dels membres del jurat s'han adormit. Per aquest motiu, després de la pel·lícula, el Gerard i l'Andreu, han anat a descansar i a treballar al pis i els vallencs i la bisbalenca ens hem quedat fent turisme per diferents esglésies donostiarres. Durant aquest passeig hem coincidit amb Pilar López de Ayala, amb la qual ens hem fet una magnífica fotografia! Així acomiadem un dia marcat pel sol -per fi!- i pel cansament!

Puntuacions "Le jour on dieu est parti en voyage":
Sergi: 5
Alba: 5
Gerard: 4
Andreu: 4
Marta: 5

Resum de les últimes pelis

Fa moltes hores que no renovem; concretament des de la primera peli del dia 21, Desperados on the block. Anem-hi a posar remei.

Los viajes del viento va ser el següent llargmetratge que vam poder visionar. Es tracta d'un drama musical que té com a protagonista Ignacio Carrillo, un joglar colombià que, després de molts anys tocant per tota la regió, decideix emprendre un últim viatge, un viatge que resultarà molt especial.

La última peli de la jornada va ser la millor del dia, i podríem assegurar que també una de les millors del Festival. El seu nom, The Scouting Book for Boys. David i Emily són dos amics inseparables que viuen en un campament de caravanes. Quan obliguen a Emily a traslladar-se, David ajuda la seva amiga a amagar-se en una cova. Però les coses no surten tal com s'esperaven, i quan David descobreix la verdadera raó per la qual Emily s'amaga, el seu món comença a derrumbar-se. La peli va fer posar el cor en un puny a tots els espectadors; el gir de guió final del film ens va deixar bastant bocabadats. Posarem les puntuacions per veure-ho més clar:

- Gerard: 8
- Andreu: 9
- Alba: 8
- Marta: 7
- Sergi: 9


L'endemà al matí vam tenir un petit problema; el bus que ens porta fins el Kursaal va arribar tard i, conseqüentment, nosaltres també, per la qual cosa no ens van deixar entrar a la primera projecció. El film que havíem de veure era Sammen/Together (noruec) i, segons la puntuació final del públic, 7'7, es va tractar d'una bona peli. Posteriorment ja vam poder entrar a la sala i vam tenir l'ocasió de veure Ilusiones ópticas, xilena, una barreja entre drama i comèdia, amb estructura d'històries paral·leles que es creuen, que va estar bé però no per destacar.

Gigante va ser la següent i, tot i haver estat enguany premi especial del jurat a la Berlinale, no va acabar de convèncer el públic. Es tracta d'una atípica història d'amor entre un guarda jurat i una dona de fer feines d'un supermercat. Les puntuacions d'aquesta última van ser:


- Marta: 6
- Andreu: 6
- Gerard: 6
- Alba: 7
- Sergi: 7


Finalment, ahir a la tarda vam poder gaudir d'una molt bona pel·lícula que, de moment, s'erigeix com a principal candidata al premi, ja que la mitjana del públic va ser de 9'01, una nota molt alta que va superar la fins aleshores més votada, The Scouting Book for Boys. Estic parlant d'una producció turcoalemana titulada Min Dit/The Children of Diyarbakir. És un drama ambientat a la Turquia kurdistan, els protagonistes de la qual són dos nens que es queden sense pares quan aquests són assassinats. El nen i la nena, de 10 i 7 anys, s'han de buscar la vida al carrer, sense ningú a qui poder demanar ajuda. Al finalitzar la peli, el director va ser llargament aclamat, amb gent dreta aplaudint i tot. És probable que acabi guanyant el premi. Les nostres puntuacions van ser:


- Alba: 9
- Marta: 10
- Gerard: 10
- Andreu: 9
- Sergi: 9


Cal dir, finalment, que ahir vam sortir de festa, concretament a la coneguda discoteca Bataplan. Tots els membres del Jurat Juvenil hi estavan convidats. La cosa va anar molt bé, tot i que avui al matí la primera pel·lícula ha estat "costosa de mirar". Però això a la propera renovació.

On the block

Hem començat el dia adormits, però la primera pel·lícula ens ha despertat força (a gairebé tots). Desperados on the block, de l'alemany Tomasz Emil Rudzik, ha inaugurat el quart dia del Festival de San Sebastián. La història, creada a partir de l'experiència que va viure el propi director en una residència universitària durant els seus estudis a Munich, gira al voltant de tres personatges ben diferents, que tot i viure tots al mateix bloc no es coneixen entre ells.
No ha estat de les millors que hem vist, però tampoc de les pitjors. A mi m'ha convençut força,
tot i que algunes de les històries, com la del noi asiàtic estudiant de matemàtiques ens ha semblat bastant típica.

Puntuacions:

Sergi: 6
Gerard: 5
Marta: 8
Andreu: 6 (no l'ha vist, és la mitjana dels altres xD )
Alba: 7


A l'entremig hem tornat a fer pinxos, hi estem enganxats.

La belle française

I després de dinar a la platgeta i el cafetonet de reanimament després de l'anterior pel·lícula tan avorrida torne-m'hi cap al Kursaal a veure el que seria el tercer i darrer film del dia. Es tracta de "Huit fois debout" (Vuit cops dempeus), una pel·lícula francesa que ha començat amb grans expectatives que, més o menys (això depen de cadascú) s'han acomplert al llarg d'aquesta.

Elsa intenta sense èxit trobar feina estable entrevista rere entrevista. Mathieu és el seu nou veí, amb el qual es mostra un paral·lelisme amb la protagonista en aquesta situació de fracàs laboral. Tot i que ell té una sèrie de tècniques per afrontar les entrevistes de feina, acaben essent un fracàs com les d'Elsa.

Una pel·lícula ben realitzada i ben pensada tot i que s'hagués pogut aprofitar millor. Gràcies a la perfecta, fantàstica i acurada feina de l'actriu Julie Gayet (Elsa, amb la qual ens hem fet una foto:P) el film ens ha deixat a tots ben satisfets. Bé a tots no ha pogut ser, un altre cop hem hagut de fer una mitja de la resta per posar la nota de l'Andreu ja que se n'ha anat tot il·lusionat cap a Anoeta a veure el seu equip!!!

Puntuacions:

Sergi 8
Alba 7
Marta 7
Gerard 7
Andreu 7 (tenint en compte, tal com s'ha dit, que no és real)

Tot seguit els quatre que hem vist la peli ens hem dirigit cap al Peine del Viento d'en Chillida, però la forta pluja ens ha obligat a retrocedir i anar cap al pis, on una estona més tard ha arribat el flixanco txuri-urdin.

Una taronja sense suc

Una pel·lícula sense un argument clar és com una taronja sense suc. Costa d'empassar, és insípida i poc gustosa. Aquest és el regust que ens ha deixat El Árbol, el segon film del dia, amb un argument dens, poc definit i gens amè.
D'entrada, la sinopsi de la pel·lícula presentava una història quotidiana en la qual Santiago, el protagonista, separat i sense feina, intentava refer la seva vida deambulant pels carrers de Madrid. La ciutat que havia de treure'l de la misèria s'acaba convertint en la pitjor etapa de la seva vida.
Una de les pel·lícules més curtes del Festival -tan sols 79 minuts- ha acabat convertint-se en una de les més pesades. El pèssim repartimet de la pel·lícula, amb actors poc professionals que no coneixien el do de la interpretació, i el muntatge tècnic mancat de professionalitat ha fet que els cinc cinèfils catalans ens haguessim d'aguantar el cap per no caure adormits. Ni el col·loqui final amb el director i part del repartiment de la pel·lícula ha aconseguit endolcir el passi. De les pitjors pel·lícules que hem vist fins ara. Així ho confirmen les puntuacions:

Andreu:1 :(
Gerard:2
Alba: 3
Sergi: 3
Marta: 4
Mitjana global del jurat: 3,81

Després de la pel·lícula ens hem anat a desvetllar a la platja dels surfistes, on ens hem menjat el deliciós entrepà de fuet que ens han donat els de l'organització. Per païr el dinar hempassejat pel centre de Donosti fins l'hora del següent passi.

77 bones raons

El membre flixanco del grup s'ha quedat fregit a la primera seqüència de la primera peli que hem visionat avui i s'ha perdut una molt bona obra. 77 Doronship és el segon llargmetratge del director Pablo Agüero després de Salamandra. És una pel·lícula senzilla, sense gaires pretensions, però que arriba -almenys a mi-. T'arriba l'actuació dels dos protagonistes, una dona, Anne, a punt de parir i just abandonada pel seu marit -que alhora fa de veu en off al film-, i Francisco, un avi molt gran a punt de morir. Els dos no tenen res en comú. O potser sí. Després d'uns dies de convivència s'adonen que no són tan diferents. Els dos volen escapar, i ho fan gràcies als somnis, i també dient 77 vegades Doronship.


Puntuacions:

- Andreu: 7
- Alba: 8
- Gerard: 3
- Marta: 8
- Sergi: 9


El membre flixanco del grup no s'ha quedat fregit a la segona peli. Craso error. Però això ja són figues d'un altre paner.

Daniel y Ana. Sense paraules

Després de recollir el nostre salari com a crítics de cine: un "suculent" entrepà de pernil dolç i formatge, hem anat a comprar uns entrants per acabar asseguts al porxo de la Kontxa, mirant l'horitzó, conversant amb pardals gordos (que no eren els que el Gerard té al cap), passejant per la sorra, somrient i fent fotografies.
Després d'un altre cafè de rigor en una gelateria de davant de l'Ajuntament (muy bonito, por cierto), començava la sessió de tarda. Primera pel·lícula: Daniel y Ana.
L'intèrpret protagonista (Darío Yazbek Bernal) i el director (Michel Franco) ens han presentat el seu primer llargmetratge que olorava a un guió tòpic sobre problemes fraternals entre un adolescent sortit d'òrbita que va darrera d'un Seat Ibiza i una jove formosa que és a punt de casar-se. Al final de la pel·lícula, unes cares d'explícita estupefacció regnaven entre el públic, que ha sabut reconèxier amb un llarg aplaudiment el treball dels llatinoamericans Franco i Yazbek.
Ana y Daniel narra una història sobre com un amor entre germans pot podrir-se de repent a través de la maldat d'uns sumada a la gelosia, l'egoïsme i la supèrbia que fa flaquejar la ment humana. Sens dubte, una treball que omplirà pàgines de diaris i donarà que parlar en els propers mesos, queda recomanada per tots nosaltres excepte per un vallenc, que m'ha dit que així ho faci constar.

Valoracions:

Marta: 8
Alba: 8
Gerard: 8
Andreu: 9
Sergi: 5

Huacho: Una pel·li discreta....

Després de la primera entrega del dia i de discutir si les pel·lícules presentades passen algun tipus de filtre, hem anat a fer un cafè pels voltants del Kursaal mentre comentàvem el diari del festival. Bé, i el Gerard ha endrapat un parell de "montaditos" d'ou i pebrot verd (un ou que ha acabat petant-li a la boca) i un altre de truita amb espàrrecs i pernil dolç.
Tornem al cinema. Huacho, una pel·lícula que es presentava com un reflex dels diferent valor que pot tenir qualsevol cosa (des d'una consola fins un troç de formatge, com deia al programa) depenent de les persones, la condició social i el moment. Quatre (o més, no recordo) històries postposades girant al voltant de l'intercanvi de patrimonis en el dia que a Donostia se celebra el dia del comerç just. Resultat: una trama lenta i sense gaires sobresalts, més recomanada per un documental o reportatge que per un film (i menys encara per un film de festival). Tot i això, l'objectiu del llargmetratge ha resultat entenedor.

Valoracions:
Marta: 6
Alba: 6
Gerard: 6
Andreu: 4
Sergi: 6

El xinès és soporífer

El tercer dia l'hem inaugurat amb un "sprint" cap al Kursaal que no ha estat gens recompensat per la primera pel·lícula que ens ha tocat veure avui. En efecte, "Seasons in the sun" ens ha avorrit en gran quantitat a cadascun de naltros. Cal destacar que el membre flixanco del jurat s'ha quedat adormit des d'un bon principi d'aquesta i l'hospitalenc ha caigut als darrers 10 minuts. En canvi, la bisbalenca i els vallencs han suportat la gran dosi d'absurditat que transmetia l'argument i escenes del film xinès amb gran heroïcitat. Pel que fa a la part tècnica dels xinesos també era bastant deficient amb uns plans i uns talls que els nostres companys de facultat de primer cicle realitzen molt millor.

Puntuacions:

Marta 3
Sergi 4
Alba 4
Andreu 3
Gerard 1

Tarantino

La tarda d'ahir ens va marcar força. Sin nombre, de Cary Fukunaga, va fer plorar alguns i va deixar el primer 10 del Festival (per part nostra, és clar). Ja havia rebut premis a Sundance, i en teníem bones expectatives. Sin nombre és un drama que tracta el tema de la immigració, però de manera diferent a com ho havíem vist fins ara (tot i que avui hem descobert que no ha estat la única que en parla).




Les nostres puntuacions van ser les més altes fins ara:

Sergi: 9
Andreu: 9
Gerard: 10
Marta: 7
Alba: 9

La recomanem molt.


Tot i que el temps no ens acompanyava, vam veure les primeres celebrities a la catifa vermella: Emma Suárez, Goya Toledo, etc. Quentin Tarantino va baixar la finestreta del cotxe i va saludar. El Sergi ja pot morir-se.

Primers dies de cine

Són les 5 de la tarda del primer dia del Festival de Cine de San Sebastià. La gent es va despertant de la migdiada; avui la podem fer (o la poden fer) perquè la pel·lícula que hem de puntuar no comença fins les 7 de la tarda. És Sin nombre, un film àmpliament premiat al Festival de Sundance, cosa que és, en principi, garantia de qualitat.

El matí d'avui també ha estat força light. La pluja ha fet acte de presència i la Marta i l'Andreu s'han hagut de comprar un paraigües: la Marta perquè se li ha trencat el que portava, i l'Andreu perquè, simplement, no n'havia dut cap (i el que s'ha comprat és de dona, per cert). Havíem de ser al Kursaal a les 12, hora d'inici de la primera pel·lícula del certamen que hem vist. Es tracta de Yo, también, dels directors Álvaro Pastor i Antonio Naharro, amb Lola Dueñas com a actriu més coneguda del repartiment. A la pel·lícula, Daniel (Pablo Pineda), un jove de 34 anys amb síndrome de Down, recentment ha obtingut un títol universitari. Comença la seva vida laboral a l'administració pública, on coneix Laura (Lola Dueñas), una companya de feina, sense discapacitats. I s'enamora d'ella. Aquí és quan sorgeixen tots els complexes i els prejudicis entorn el tema, que s'interposen en el camí cap a l'amor.
Yo, también ha deixat sensacions diferents entre els 5. Uns la titllen de facilona, previsible i poc creïble, mentre que a uns altres els ha convençut la història que els dos directors ens han volgut explicar, per bonica i commovedora.


Puntuacions:
- Andreu: 6
- Gerard: 9
- Marta: 7
- Alba: 6
- Sergi: 7


D'aquí una estona anirem a veure Sin nombre i, al sortir, ens acostarem fins l'alfombra vermella per intentar veure el gran, gran Tarantino. N'hi ha que ja estem nerviosos.

Comença l'Aventura

Finalment, avui era el dia. Ha tocat matinar per sortir aviat de Barcelona: unes 5 hores de viatge ens esperaven abans de l'arribar a terres guipouscoanes. Una escala a Saragossa, música de festa, cants, més cants i algún somni ens han acompanyat durant el viatge.
Tot just arribar a Donostia hem pogut veure com aquesta ciutat no és com les altres: ni rastre de pol·lució, brutícia o deixadesa, tot sembla estar en perfectes condicions, fins i tot el nostre pis (quan hem entrat).
Per la tarda ha tocat anar al Kursaal, la seu principal on tindrà lloc el festival de cinema Zinemaldia, del qual 5 aprenents de periodista en formarem part aquest any. Un cop agafades les acreditacions, programes, instruccions i altres ens hem encarregat de dotar el nostre pis de provisions per poder-hi viure una bona temporada: ens esperen uns 10 dies que, de ben segur, no seran gaire aprofitables per descansar...
Tot just fa una estona que hem torant al pis. Hem aprofitat la nit per escapar-nos, una vegada més, a la platja de la Konxa, on hem anat a visitar El Peine de los Vientos. Una estona molt agradable, amb el so del mar, la fresca brisa del Mar i la millor de les companyies.
Ara toca anar a dormir, ha estat un dia dur i la fatiga comença a guanyar la partida a les nostres voluntats, cada vegada costa més tenir els ulls oberts. Demà començarem a excercir de Jurat de la Joventut i cal tenir un mínim d'hores de descans. La primera pel·lícula a valorar serà Yo, también (12.00) i l'altra del dia serà Sin Nombre (19.00).
A més, demà està prevista la presentació de la pel·lícula Malditos Bastardos, de Tarantino, que per molts és el moment més rellevant del festival. Així, està prevista una sortida per la catifa vermella del Kursaal de Quentin Tarantino acompanyat de Brat Pitt, a les 21.30. A alguns dels meus companys els fa il·lusió poder veure'ls. Parlarem sobre el que fem.
La única nota negativa del dia, però, és que s'ha frustrat la meva esperança de poder visitar Anoeta el diumenge per veure el partit Real Societat - Girona perquè d'estar valorant una pel·lícula que comença una hora i mitja abans del partit...

Així, l'Alba, el Gerard, la Marta, el Sergi i l'Andreu, ens en anem a dormir! Agur!